Iztaccíhuatl, l'aventura mexicana

L'Itza es troba entre els estats de Mèxic i Puebla.

Provinent del náhuatl Iztac (blanc/a) i cíhuatl (dona), dona blanca o d'altra manera anomenada "dona dormida".  Se l'anomena així perquè la silueta de la muntanya representa una dona estirada. El punt més alt d'aquesta és a 5.222m, als pits. 

La ruta d'ascensió que  s'ha realitzat és  als genolls, a 5.150m. aprox.  

Sortim a el dissabte a les 11h. del matí de Puebla amb el Club Alpí. Després de 4 hores, ja que l'autobusero es perd i donem mil i una voltes abans d'arribar al parc natural, (cosa força comú a Mèxic), arribem a la zona de "la joia" a 3900m. on fem desplegament del campament en un plà més o menys arresarat que trobem. El fred ja es comença a notar i encenem una foguera, per entrar en calor. Després de sopar, cap a les 8 del vespre, ja sense llum, comencem a notar unes petites gotes d'aigua que ben aviat es converteix en una forta tempesta.. així que res de rollanes al voltant del foc, cadascú a casa seva! 

Aquí comença la primera aventura.. 4 persones dins una tenda del tipus Quechua barata, intentant tapar totes les pertinences i que no ens entrei aigua.. però ben aviat la mullena es nota per tota la tenda, el vent que fa que ens entri aigua a la tenda i el ressò dels trons accentuen encara més la tempesta. Després de cagar-nos amb totes les divinitats i més... passem la nit amb intervals de son i pensant que ja no pujariem a l'Itza. 

3:00am. Sona un mòbil... el temps ha canviat i decidim pujar... Més o menys surtim del campament a les 4:00 és fosc, fa fred i tinc sòn. Ens dividim en tres grups ja que som bastanta gent, (només el primer arribarà al cim) i comencem a caminar. 
Com que és fosc, no es veu el pendent i és un factor a favorpsicològica-ment. La ruta es compon de 4 "portillos", on cada grup espera a l'anterior i en arribar aquest l'altra continua. Fins al segon tram tot és terra i alguna roca, en arribar al tercer escomencen a veure restes de neu, potser perquè els primers raigs de llum del dia ja són aquí. És impressionant, el sol està surtin i estem més amunt que ell!! i per fi es dibuixa la silueta de la muntanya... em deixa atònita, ens podríem quedar hores mirant.. però hem de seguir! 
Així que en arribar al quart "portillo" on hi ha el "refugi", ens trobem ja a 4900m d'altitud, el sol encara no ha sortit del tot i ens quedem descansant i contemplant l'espectacle... el sol, el popo de fons... Només el fred espatlla el moment, l'ascensió no ha estat molt difícil, es nota l'altitud en la respiració i les orelles, però he arribat bé. Així que decideixo pujar fins als Genolls del'Itza. El clima és bo, i estic bé!! Del refugi als genolls són uns300m amb una pendent del 60% i neu fins els genolls... és el que no sabia!!!

De les 70 persones que erem només 15 pugem al cim, els altres comencen a baixar. Comencem a pujar entre rocs i una "petita" capa de neu que aviat s'anirà fent més gruixuda. Les pedretes del terra es deixen de veure i ara tot és neu... el peu s'enfonsa fins al genoll, i l'altura ara si que es nota, cada certes passes he de parar, descansar uns segons i continuar, ja que noto unapressió les orelles i mal de cap. Així que em poso de rutina deu passes i descans. Així aconsegueixo seguir bé tot i el cansament i la falta d'aire. 
Aviat arribem als 5.000m això ens provoca un esclat d'alegria que ens dona força per seguir. Els pròxims 150m fins al cim són entre roques i neu, grimpant pujant de la manera que un pot. Finalment després de mil vegades demanant "Esta cresta es la cima?¿" em diuen que si! Però els últims metres, crec que són els més llargs de la meva vida!! 
Però per fi hem arribat a dalt !!! 5200m !!! Arribem cansats, però ho celebrem amb una ampolla de vi.. !! k millor !

El què no sabiem és el que ens esperava a la baixada!!

El temps canvia i tot el què abans era sol, ara és boira... sota nostra no es veu res... degut a la neu no podem baixar pel mateix lloc on haviem pujat. Així que dos guies més experts que els nostres que ens trobem a dalt, ens aconsellen baixar per una "llengua" de neu al costat. 

Comencem a baixar clavant talons, però aviat la gent rellisca i comença a ressolar de cul, els hi sembla divertit. Jo estic cagada! Cada vegada arrosseguen més neu. Em paro, per protegir la meva camera de tanta neu. i quan continuo baixant el peu no es clava bé i començo a relliscar cada vegada més ràpid, em criden que pari, però és díficil parar, els que havien baixat abans s'havien emportat la neu i ara és com un caminet... finalment em freno amb una roca que sobre surt. Just 15m abans d'un tall gegant. Quan em reuneixo a la resta de gent, entre por i confusió em diuen que 5 persones han caigut avall, entre elles 2 amics. Ens fan seguir cap al refugi entre boira, neu i una fina pluja, estic espantada, no entenc res i em fan seguir endavant. Just arribar al refugi sentim crits i com una histèrica  crido al Nacho, fins que reconeix la meva veu. Ens és impossible saber on són, no ens veiem i les emisores no funcionen! Amb tot això estic "xopa" i casi no em noto els peus ni les mans...  A base de crits aconsseguim ubicar-los, estan a la mateixa altura del refugi. La veu del Nacho em tranquil·litza ells estan bé, però ens informa que hi ha 2 noies ferides! Dos guies del refugi van cap on són ells. Quan tornen ens informen que les dues noies havien provocat una llau baixant hi havien caigut en una zona de roques... no es poden moure i tenen cops per tot el cos. Els altres estan bé. Avisem els equips de rescat i la resposta és que trigaran 3h. en arribar. Així que decideixen agafar dos taulons del refugi i traslladar les noies fins allà, compten amb l'ajuda d'un metge que estava fent pràctiques a l'itza. 

Fins al moment ens esperem al refugi, els meus mitjons es podien escorrer i els peus i les mans  estaven casi morats. Així que les 4 noies que estem bé decidim baixar amb un dels guies del club alpí. Són 2 hores aproximadament de baixada, ja sense neu, però amb molt fang, cansades intentem seguir sense parar-nos massa.

En arribar a baix, portava 11 hores a la muntanya, havent menjat poca cosa més que ametlles, m&m i un troç de Kinder Bueno. Al peu de muntanya hi havia la resta de la organització del Club Alpí morts de nervis, ja que les notícies que tenien eren ben poques. 

Els equips de rescat comencen a pujar, un desplegament de 40 persones ja que s'havia de baixar a les noies amb camilles fent relleus humans. 

20 min. després baixen 2 persones més del nostre grup amb notícies les havien pogut traslladar fins a l'alberg amb els taulons... havien trigat més de 2 hores  en fer un recorregut de 200m. 

Nosaltres tornem cap a Puebla, no podem fer res per ajudar.

Els equips de rescat van trigar  9 hores des del refugi fins a baix, on hi havia les ambulàncies, per sort les ferides han estat "lleus"... hem sortit als diaris, a la ràdio i a la tele.. amb falçes notícies tipic de Mèxic!!!

Ara ja, una aventura per explicar. 

     

                                             Des del cim: